diumenge, 22 d’abril de 2018

Bressol d’heretges


Prèvia: sóc amic de l’autor o sigui que potser la meva equanimitat quedarà compromesa per un pecat de parcialitat. Almenys, queda dit.

Víctor García Tur va guanyar el Premi de Novel·la Curta Just M. Casero 2017 amb «Els romanents» i Empúries la va publicar aquest gener passat. Encara que en Tur expliciti al Post Scriptum una genealogia detallada de la concepció de la seva «nouvelle», gosaria dir que el que motiva el seu contingut pot atribuir-se més directament tant a una paternitat imminent, com al fet inevitable dels xocs generacionals. ¿És una llei indefugible que els fills s’enfrontin als pares, com ells, al seu torn, ho havien fet abans amb els avis? No ho sé, perquè diria que els meus pares no foren gens combatius en el seu conservadorisme, ni jo (t’ho miris com t’ho miris) vaig ser gaire rebel. Però al personatge anomenat f d’aquesta novel·la li han tocat uns pares d’allò més «punk» als que costa trobar motius per desafiar: P (el pare) tatuat de cap a peus, enginyer de so i baixista en un estudi d’enregistrament, i la mare traductora molt llegidora, que surt a fumar mais a l’eixida, potser per fugir de l’opressió dels mascles de la llar. Si t’han deslletat sota una banda sonora presidida per Glenn Branca, Sonic Youth, i The Fall (R.I.P. Mark E. Smith), contra què coi et rebel·laràs?

«Els romanents» consta de tres fils conductors. L’inicial és el diari íntim de l’adolescent f , qui ja a la seva primera intervenció escrita afirma que «de vegades resulta impossible apartar la vista i fingir que els pares no existeixen». Bé, en García Tur ho escriu més aviat així: «de vegades resulta impossible apartar la vista i fingir que els pares no existeixen». I és que el novel·lista ha estudiat disseny gràfic, i totes les alteracions tipogràfiques el posen com una Bultaco sense pilot. Només cal observar l’exquisit disseny de la coberta per adonar-se d’algunes de les dèries més evidents d’en Víctor Tur.

El diari secret de f s’acompanya dels comentaris de la mare indiscreta, que (cada vegada més atabalada) tafaneja els esbossos de rebel·lió del seu fill, mentre que intenta que res de tot això alteri la fràgil pau domèstica.

La tercera veu en discòrdia és la de Norman Cohn, historiador de prestigi que, apart de ser el pare de Nik Cohn (cronista espaterrant del rock més trinxeraire a «Awopbopaloobop Alopbamboom»), va escriure intensament sobre heretgies. Capítols sobre les sectes medievals dels adamites, els anabaptistes o els amalricians van puntuant el text i estableixen un clar paral·lelisme amb l’adolescència contestatària i anhelant de puresa del fill anomenat f.

La confrontació d’aquests tres discursos heterogenis provoquen tant una sensació de fricció com una font de nous significats. És una estratègia típica d’en Víctor, capaç de ser a la vegada experimental i accessible, erudit i popular, juganer i amb un punt d’humor.

En García cultivat és el que ens parla dels anabaptistes de Münster amb termes tan elevats com aquests:
Quan el 24 de juny de 1535 la ciutat cedí al setge que el bisbe Von Waldeck havia comandat, els alliberadors trobaren vagues formes malsurades, despullades de tot aspecte humà i amb una lluïssor dement als ulls que resultà impossible de dissipar. Es procedí a massacrar supervivents. Encara que, per a Jan de Leiden i els seus homes de confiança, el bisbe Von Waldeck tenia altres plans. Per començar, volia mirar als ulls l’antagonista el nom del qual s’escriuria sempre al costat del seu, en els futurs llibres d’història. Ho feu, li tocà de reconèixer quelcom familiarment fosc, perquè el besà al front i fins i tot l’anomenà «fill meu», just abans de manar que se l’enduguessin per donar pas a la tortura.
Mentrestant el Víctor García més contemporani ens descriu la crònica d’un estiueig a una illa grega amb quatre adjectius molt ben posats:
Era un càmping decadent i apagat, semblava estar abocat a la vora de la fi del món. Les parets del bungalou s’esquerdaven, les arrels dels pins aixecaven les rajoles, els tímids fanals que havien d’il·luminar la zona d’acampada restaven connectats per banderins d’alguna festa llunyana. La major part dels campistes eren jubilats alemanys; dones taciturnes, homes amb els pits caiguts, la pell tràgicament bronzejada, com si les seves vacances haguessin començat segles enrere.
García Tur, Víctor (tal com consta a la Gran Enciclopèdia Catalana que estic imaginant redactar) forma part de les millors esperances literàries del lector inconformista i català del segle XXI. Ara que «Els estranys» d’en Garrigasait l’hauríeu de tenir més que paït, cal convertir «Els romanents» en un dels títols més atractius de Sant Jordi 2018. A por ellos!, que se sol dir.

dissabte, 21 d’abril de 2018

Un món de metros: Denver

Denver (Colorado), 2,6 milions d'habitants, sistema de metro lleuger iniciat el 1994, 75,6 quilòmetres de vies i 46 estacions que redunden a moltes línies. El mapa correspon a juliol del 2016, o sigui que potser ara la xarxa estarà més embolicada. No puc deixar de veure-hi una senyora que parla pel mòbil i amb els cabells molt despentinats.

divendres, 20 d’abril de 2018

Escapa d’Andorra!

Decepció colossal amb «Félix» la sèrie que Cesc Gay i el seu col·laborador habitual Tomàs Aragay han cuinat per a Movistar+, decepció accentuada per tractar-se d’un autor que sempre m’havia semblat entre notable i excel·lent, tant als seus films («Krampack», «A la ciutat», «Truman»), com al teatre («Els de dalt») o a la televisió («Jet Lag»).

La sèrie, que consta de sis capítols d’entre 45 minuts i una hora, és una mena de «thriller» deixatat ambientat a Andorra sobre la recerca d’una dona misteriosa. Félix (Leonardo Sbaraglia) és un escriptor argentí que ha tingut una aventura, sembla que de curta durada, amb una dona xinesa de la qual fa dies que no en sap res. Comença a investigar la seva desaparició i de mica en mica anirà descobrint una intriga criminal d’un abast que el superarà. Una estructura, com es pot veure, típica d’un «thriller» de misteri, però que aviat defrauda totes les expectatives.

I és que, per començar, costa molt identificar-se amb les investigacions de Félix, quan l’espectador no ha sigut testimoni de la seva relació amorosa amb Júlia i tot li sona una mica a un clau d’una nit afortunada. Es percep de seguida que Gay i Aragay —tan fins descrivint emocions humanes— no saben controlar els codis del gènere i els queda una intriga mancada de tensió i d’interès, amb girs de guió d’una puerilitat absoluta, que avergonyirien fins i tot l’Enid Blyton. I per descomptat és totalment implausible que a l’infeliç protagonista se’l permeti participar des de primera fila a totes les accions de la policia.

Les notes de premsa han intentat vendre «Félix» com una original barreja de gènere negre i humor i han gosat citar sacrílegament el nom de «Fargo», potser perquè hi surten paisatges nevats. La veritat és que, si l’element criminal és de tercera, l’humor és gairebé imperceptible. Només es fa notar en les breus intervencions del personatge de Pere Arquillué, l’únic salvable de la funció. O potser és que pretenien que l’Sbaraglia fent contínuament de pocapena argentí resultés graciós, quan l’únic que aconsegueix és que el televident s'irriti més i més.

Cal reconèixer que Andorra, amb els seus cims nevats i les seves cafeteries de seients de skai marró, constitueix un decorat encara infreqüent a la nostra ficció i concedeix a «Félix» una certa originalitat visual. El que resulta imperdonable és que, tret d’alguns rètols, s’ometi totalment la presència de la llengua catalana; quan en canvi hi ha alguns diàlegs en francès degudament subtitulats. També m’ha semblat ofensiva la utilització de la comunitat xinesa com a deshumanitzadora excusa de guió: tret de Júlia, no hi ha cap personatge xinès que vagi més enllà de l’arquetipus oriental inescrutable i cruel, digne dels temps pretèrits del doctor Fu-Mantxú.

"Félix", inepta, tediosa i insultant per a qualsevol espectador adult. Crec que trigaré a perdonar Cesc Gay.

dimecres, 18 d’abril de 2018

L’espòs compulsiu


Probablement una de les figures històriques més visitades per la crònica i la ficció sigui la d’Enric VIII, aquell rei anglès tan aficionat a col·leccionar esposes, causant a més d’un important cisma religiós com a dany col·lateral de les seves dèries nupcials. Quan semblava que ja estava dit tot sobre aquest monarca, la novel·lista britànica Hillary Mantel es va despenjar amb una trilogia (de la qual de moment s’han publicat «Wolf Hall» i «Bring Up the Bodies») on el focus del relat se centrava en el controvertit personatge de Thomas Cromwell, advocat i ministre del rei entre 1532 i 1540, a més de factòtum d’alguns dels seus tripijocs matrimonials.

Aquestes novel·les de Mantel tenen poc a veure amb el gènere històric de més sortida comercial i, prova de la seva qualitat literària, van ser sengles Booker Prizes que van rebre els anys 2009 i 2012. Sense ni una gota de paciència per esperar la publicació de «The Mirror and the Light», que tancaria la trilogia relatant els anys finals de Cromwell, la BBC Two el 2015 va afanyar-se a fer l’adaptació dels dos primers llibres, perquè és una veritat universalment acceptada que una novel·la en possessió de guardons diversos ha de requerir la seva corresponent translació televisiva (sigui o no una bona idea).

El problema de «Wolf Hall» —perquè així és com es va dir la minisèrie de sis capítols— rau en la diferència de registres que permet el mitjà escrit enfront del mitjà visual. ¿Com trasplantar un text literàriament ambiciós a un típic producte de prestigi de la més que prestigiosa BBC? La resposta és: de la manera més convencional imaginable. O sigui que malament.

I no és que no hi hagin posat cura i (sobre tot) quartos, amb guionista i director de qualitat, músiques plenament Tudor, escenaris naturals autèntics, i una pila d’estupends actors que només la BBC es pot permetre dilapidar. En Mark Rylance és un bon, fins i tot gran, intèrpret que d’uns anys ençà ha esdevingut fetitxe de Steven Spielberg. A més presenta un rostre d’aparença indubtablement antiga, digne d’haver sigut retratat pel mateix Holbein. Al seu costat Claire Foy fa d’Anna Bolena i ens recorda a cada segon del metratge el seu paper d’Isabel II a «The Crown». Decididament, aquesta noia ha nascut per ser reina d’Anglaterra.

Al seu voltant, el bo i millor de l’escena britànica. Damian Lewis («Homeland») és l’odiós i pèl-roig Enric Vuitè tan cofoi d’haver-se conegut, Mark Gatiss (Mycroft Holmes a «Sherlock») fa de Stephen Gardiner, Jonathan Pryce és el cardenal Wolsey, i Tom Holland («Spiderman») té un extens paperet sense frases. Bernard Hill, il·lustre veterà a coses tan diverses com «Drowning by Numbers», «Titanic» o «The Lord of the Rings» és el duc de Norfolk i Mathieu Amalric és l’ambaixador francès.

Tot aquest material estaria molt bé si no fos tan ensopit. «Wolf Hall» —amb les seves converses il·luminades per espelmes entre dos personatges que parlen a mitja veu abans de precipitar-se al badall— ha de ser un dels materials més soporífers que es poden recordar a la televisió actual. Jo li vaig dedicar un parell de migdiades al llarg dels seus sis capítols i encara no m’he recuperat del desgavell.

dilluns, 16 d’abril de 2018

Un drama rural encara més dubtós

El prestigiós guionista Peter Moffat va proposar a la BBC una ambiciosa sèrie dramàtica que havia de resseguir la història d’Anglaterra durant el segle XX des de la perspectiva d’un humil poblet de Derbyshire, una idea similar a la que havia utilitzat Edgar Reitz per explicar la història d’Alemanya a la mítica «Heimat». Entre l’any 2013 i 2014 es van produir dues temporades de sis capítols cadascuna de «The Village» i després el projecte s’estroncà sense fer gaire soroll, sembla que definitivament.

La primera temporada, que abasta entre els anys 1914 i 1920, s’ocupa bàsicament de la Primera Guerra Mundial i, des de les seves imatges inicials, invoca el miserabilisme naturalista típic dels drames rurals. Curiós aquest gènere agrest, capaç d’incloure els cims rúfols de la Víctor Català de «Solitud» o les predestinacions sòrdides d’un Thomas Hardy, però també la burla cultivada i brètola d’una Stella Gibbons. «The Village» comença molt alt en l’escala del drama rural: pare borratxo i mal-tractador, mare atemorida i més que soferta, nen esquerrà assetjat a l’escola i una pobresa indigna que ho amara tot. Hi ha també un veí malvat que vol comprar-los les terres a qualsevol preu, un mestre d’escola odiosament cruel i una predicadora metodista molt convençuda de les seves qualitats redemptores. Si no veiéssim que la cosa és seriosa, pensaríem que es tracta d’una parodia.

En el poble, com en tots els pobles anglesos, hi ha una mansió de senyors rics on no hi falta la filla lirona que carda amb els criats, el fill homosexual secret o el pare desfigurat per una psoriasi galopant. Encapçala aquesta aberrant família la Juliet Stevenson, potser el membre més conegut del repartiment, en un paper que no li proporciona cap lluïment. Se’n surten millor altres actors, especialment la Maxine Peake (la mare patidora) i en Nico Mirallegro, que ja havia causat una molt bona impressió a «Rillington Place».

A «The Village» tot oscil·la entre l’exacerbació del sofriment agropecuari i una certa elegia d’una Anglaterra definitivament perduda. No sé si només m’ho sembla a mi, però em fa l’efecte que tantes escenes de confidències femenines a la casa de banys constitueixen una afronta a la veritat històrica. Cada element del guió sembla desplaçat o mal col·locat. I la banda sonora és una atroç cacofonia sense remei a la vista.

Amb aquests antecedents, no he tingut ni estómac ni paciència per aguantar la segona temporada. Crec que ja toca tornar a les fonts i veure d’una vegada «Heimat», la de debò.

dissabte, 14 d’abril de 2018

Un món de metros: Daejeon

La cinquena ciutat de Corea del Sud per població es diu Daejeon (1,5 milions de personetes) i té un mapa del metro que es pura conya. Ja se sap que, quan tens una sola línia de 22 estacions, el més fàcil seria tirar pel dret (que és la distància més curta entre dos punts); però el mapa recordaria més que res una cinta mètrica i resultaria poc ergonòmic. La solució "escala" ni és bonica ni elegant. Almenys, la línia fantasma que tenen prevista pel 2020 o més enllà, té una forma molt més entretinguda.

diumenge, 8 d’abril de 2018

Cairo «noir»

Li diuen «El Cairo confidencial» encara que originalment era «The Nile Hilton Incident», la producció és sueca, la dirigeix Tarik Saleh (un suec d’origen egipci) i la protagonitza un libanès resident a Suècia i de pujant carrera internacional. Per acabar-ho d’embolicar, va ser rodada al Marroc per problemes de permisos.

El guió s’inspira en la mort de la cantant libanesa Suzanne Tamim a Dubai l’any 2008; tot i que en aquest cas la cantant és egípcia i l’assassinen a una de les habitacions del luxós Nile Hilton i una cambrera sudanesa n’ha sigut testimoni. El film segueix els patrons habituals del gènere negre: policies subornats, polítics corruptes, dones fatals, sicaris i extorquidors. Gens original, però desenvolupat amb competència. El que fa que aquest «El Cairo confidencial» elevi el seu interès és el context. Per començar, El Caire és un monstre de ciutat, i tot el que allà pugui succeir es veu marcat per la seva inevitable petjada.

La pel·lícula està impregnada de detalls de color local com un cos de policia infinitament corruptible, uns cels sempre empolsegats, un tràfic caòtic i un cert primitivisme digital. A més, com l’acció se situa a principis del 2011, la primavera egípcia de la plaça Tahrir que conduiria a la caiguda del president Hosni Mubarak s’immisceix en el relat i li confereix urgència política.

No fa cap mal el protagonisme del carismàtic Fares Fares («Zero Dark Thirty», «La comuna», «Rogue One: A Star Wars Story», «Westworld») com a oficial de la policia amb una mica més de dignitat fatigada que la dels seus col·legues. «El Cairo confidencial» es deixa veure molt bé; entretinguda com a pel·licula de gènere, però visceralment unida, fins a extrems didàctics, a un moment i un país.