dissabte, 19 d’agost de 2017

Genocidis i altres piruetes

No em penjaré cap falsa medalla i confessaré d’entrada que, com a lector adolescent de la revista Pilote («Le journal d’Asterix et Obelix»), unes de les pàgines que em saltava olímpicament eren les dedicades a les aventures de Valérian i Laureline, potser perquè la ciència-ficció no era llavors la meva fal·lera principal (ni ho seria mai, per què us he d’enganyar?) La sèrie de molt llarga vida (1967 - 2010), escrita per Pierre Christin i dibuixada per Jean-Claude Mézières, gaudeix en el present d’un prestigi sempre creixent i és una reconeguda font d’inspiració d’una altra celebrada «space opera» ideada per un tal George Lucas una dècada després.

En dia tan atziac per a Barcelona com aquest divendres 18 d’agost em convenia una mica d’escapisme aneuronal, i el prestidigitador Luc Besson semblava un bon guia, com indicava la seva recent «Lucy»: una excitant diversió eixelebrada, molt baixa en calories, però farcida de compensacions barates. Per no parlar de Scarlett Johansson.

D’entrada, «Valerian and the City of a Thousand Planets» es presenta immillorablement bé. Els seus primers trenta o quaranta minuts són una successió de paisatges lisèrgics, personatges alienígenes dissenyats a la perfecció i escenes d’acció tan excitants com conceptualment incomprensibles. Tota aquesta auspiciosa carta de presentació es va espatllant gradualment per culpa d’un guió inepte, una durada de dues hores i quart que cap trama justifica i una interacció de la parella protagonista que no funciona de cap de les maneres.

Dane DeHaan és un bon actor, incapaç d’interpretar el xulo-piscines de mandíbula quadrada que hauria de ser Valerian. El seu Valerian és més aviat un "junkie" ploricós amb conjuntivitis al fons dels ulls. Mentrestant, Cara Delevingne, va apilant maó a maó una carrera digna de celebració, sense que ni ella mateixa es denomini actriu. Al seu voltant un munt de noms prestigiosos en papers indignes de la seva celebritat. Ethan Hawke, Rutger Hauer, Rihanna o el músic Herbie Hancock amb prou feines es guanyen els seus cinc minuts de fama.

Comença il·lusionant, acaba avorrint.


dimecres, 9 d’agost de 2017

Les dones de quaranta anys

Aquest exemple exemplar de dona de quaranta anys sembla la revisió en ple segle XXI de la protagonista de «¿Qué he hecho yo para merecer esto?». El marit, primari i insensible, i el barri més enllà de la M30 semblen ser els mateixos; però ara la heroïna té les faccions familiars de Maribel Verdú. Es tracta d’«Abracadabra», el darrer film del bilbaí Pablo Berger, qui després de dues pel·lícules tan dissemblants com «Torremolinos 1973» i «Blancanieves», sembla intentar una hibridació de les dues amb una barreja agosarada de comèdia costumista i faula amb tocs fantàstics.

Carmen (Maribel Verdú) és una mestressa de casa en un barri obrer de Madrid. Casada amb Carlos, un mascle ibèric de manual (Antonio de la Torre, acostumat a brodar aquest tipus de papers), que li dóna més disgustos que satisfaccions. En el casament d’un cosí, un número d’hipnotisme amateur sembla canviar-li el caràcter a Carlos, que ara esdevé un marit atent i detallista. Però, i si no fos l’hipnotisme el responsable del canvi, sinó que es tractés d’una possessió diabòlica?

«Abracadabra» és una comèdia arriscada que, en la seva inusual barreja d’ingredients, no s’assembla a cap altra. Els seus escenaris hiperrealistes —el local on se celebren casaments, el saló de ball, el bar de barri, el supermercat…— tenen un toc agressivament estilitzat, que en el disseny de vestuari de Paco Delgado entra de ple en el descarrilament. Hi ha personatges que són pura truculència, com el Dr. Fumetti, dentista hipnotitzador, que encarna amb aires d’ensinistrador de puces l’ínclit Josep Maria Pou. Hi ha seqüències d’horror evocat (la visita al pis en venda) o de fàstic físic (l’escena protagonitzada per un recuperat Saturnino García). Hi ha també moments de surrealisme inesperat, com les al·lucinacions simiesques del pobre Carlos.

No estic segur que Berger controli totalment el seu material i cap al final diria que el guió se li embulla innecessàriament. És en tot cas una proposta atrevida que mereix respecte i atenció. De la Torre està particularment versàtil i Verdú demostra una vegada més (per si algú ho dubtava) que domina la càmera i es deixa estimar per ella com poques actrius del país. Doneu-li una oportunitat.

dimarts, 8 d’agost de 2017

Les dones de cinquanta anys

En la visió clàssica de la feminitat, quan la dona arribava a la cinquantena, tota la feina que s’esperava d’ella quedava necessàriament enrere i un cop acomplertes les seves funcions reproductives i aglutinadores del nucli familiar, no li quedava més que anar morint amb discreció sota l’empara tutelar d’algun mascle amb dret de parentiu. Ho il·lustren molt bé un parell d’estampes clàssiques, titulades respectivament «Les âges de l’homme» i «Les âges de la femme», que escenifiquen peripècies vitals quasi totalment contraposades. Mentre que l’home només apareix acompanyat de la dona als 20 (quan festeja) i als 30 (quan procrea); la dona, tret de la infantesa, sempre existeix en relació als altres, sigui com a festejada, com a jove mare, com a sogra, com a àvia, com a mainadera dels nets o com a destinatària de la pietat filial.

Tot això no m’ho invento; m’ho ha ensenyat una pel·lícula de l’actriu i cineasta Blandine Lenoir, que es titula «Aurore» («50 primaveras» és el vulgar títol en castellà), i que intenta fer una mica de justícia a les dones que arriben a la cinquantena en ple segle XXI. L’Aurore del títol la interpreta la prodigiosa i polifacètica Agnès Jaoui —actriu, guionista, directora i cantant; monument vivent del cinema francès—, aquí ocupada per les desgràcies pròpies de l’edat: des dels fogots de la menopausa, fins les dubtoses prestacions eròtiques dels companys coetanis, passant pels repetits errors de les filles.

Per a bé o per a mal, el guió intenta deixar els personatges en llibertat, i tret d’algunes coincidències improbables, tot flueix amb naturalitat i la mínima dosi d’artificis. En un món ideal hi hauria lloc per millorar la trama; però l’intent resulta inútil davant de la presència carnal i tan humana de la Jaoui. Cada segon que ella ocupa la pantalla és un regal per l’espectador. I un argument per a la defensa: les dones de cinquanta anys tot just eclosionen i floreixen, com no ho havien fet mai abans en la Història de la Humanitat.

On connait la chanson.


dilluns, 24 de juliol de 2017

Dunkerque (2): realisme i propaganda

Confesso que el cinema de Christopher Nolan, per molt espectacular que acostumi a ser, sempre m’acaba irritant pels seus aires de transcendència impostada, mai plenament justificada. Tinc per tant la satisfacció de declarar que «Dunkerque», el seu darrer film, m’ha semblat una obra molt apreciable i, de moment, el cim de la seva filmografia.

La història és coneguda, si més no perquè ja la vam veure ahir a «Their Finest» i concerneix a l’evacuació de les tropes aliades, atrapades a les platges de Dunkerque a finals de la primavera de 1940. De forma no lineal se’ns explica l’acció des de tres punts de vista i tres marcs temporals diferents. El segment dedicat a la platja transcorre durant una setmana i relata els diversos intents, sovint frustrats, d’abordar algun vaixell per part d’un jove soldat, únic membre supervivent de la seva companyia. La part dedicada al mar segueix durant un dia la peripècia d’un navegant civil que, per iniciativa pròpia, decideix anar a rescatar soldats a l’altra banda del canal. Per últim, la porció aèria s’esdevé durant una hora i té com a protagonistes tres spitfires en missió per dissuadir els avions de la Luftwaffe que estan bombardejant la platja.

Bravo per l’audàcia d’aquesta estructura narrativa, tot i que de vegades es fa estranya l’alternança de dia i nit, de temps núvol i de ple sol. En algun moment m’he sentit desconcertat i crec que em caldrà un segon visionat per decidir si el complex muntatge és coherent o conté algun forat. És en tot cas un gran experiment visual, amb molts pocs diàlegs i (juraria) pocs efectes digitals. Fotografia superlativa del grandíssim Hoyte van Hoytema i un disseny de so de treure’s el barret.

El guió del mateix Nolan evita tant la visualització de l’enemic alemany (tret dels seus Stukas) com el rerefons biogràfic dels seus personatges (tret del que interpreta Mark Rylance), de manera que tot «Dunkirk» esdevé una excitant lluita per la supervivència. Que els actors tinguin poc a tallar no vol dir que no estiguin molt al seu lloc; i aquí tant cal destacar als veterans (Cillian Murphy, Kenneth Branagh, el mencionat Rylance, o Michael Caine (fetitxe de Nolan) com a veu en off); com els acabats d’arribar, des del debutant Fionn Whitehead, fins a Harry Styles (que solia ser cantant de la «boy band» One Direction).

El meu problema més gran amb «Dunkirk» és la banda sonora de Hans Zimmer, que sovint martelleja amb voluntat manipuladora unes escenes que ja serien enervants sense la seva presència. El gos de Pavlov hauria protestat.

El meu segon problema més gran amb «Dunkirk» és que l’apetitós Tom Hardy apareix gairebé tota l’estona amb la cara tapada. No patiu, ho superaré. I més que un problema és una perplexitat el to final de la pel·lícula, que exalta la resiliència del poble britànic i apel·la al mateix temps a la solidaritat internacional, especialment a la que invoca una intervenció dels Estats Units. Es tracta d’un missatge que hauria resultat molt pertinent si «Dunkirk» s’hagués estrenat el 1940; però que en l’actualitat no saps si prendre-t’ho com una defensa del Brexit o què.

Tant se val. Aneu-la a veure. La pel·lícula és molt bona i només dura 106 minuts, que en els temps que corren és tota una benedicció.

diumenge, 23 de juliol de 2017

Dunkerque (1): propaganda i veritat

Temps estranys els que ens han tocat viure, on la cartellera de la setmana comparteix dues pel·lícules sobre la fugida de Dunkerque a principis de la Segona Guerra Mundial. La més improbable de les dues es titula «Their Finest» (o «La seva millor història») i la dirigeix la irreductible danesa Lone Scherfig, de la qual vam adorar el paisatge humà de «Italià per a principiants», «Morgan es vol suïcidar» o «Una educació».

Londres 1940, en plena guerra i amb la població civil amenaçada per bombardejos constants, Catrin Cole (Gemma Arterton) comença a treballar com a escriptora de diàlegs per films de propaganda al Ministeri d’Informació. Després d’entrevistar dues germanes bessones que van prendre la barca del seu pare per intentar participar en el rescat de les tropes a Dunkerque, fins que una avaria del motor els ho va impedir, Catrin decideix transformar aquest incident fallit en un inspirador relat d’heroisme modèlic.

«Their Finest» és en molts sentits un drama britànic típic, amb excel·lents interpretacions, perfecta ambientació d’època, tragèdia i comèdia utilitzades amb elegant mesura i una història d’amor que defuig la passió. Afortunadament és moltes coses més. Com per exemple, la dificultat que les dones sempre han tingut per obrir-se pas en un món d’homes, fins i tot en una circumstància tan singular com és la guerra, quan tot els homes joves són al front. La pobra Catrin ho té cru perquè la prenguin seriosament: la confonen successivament amb una caçadora d’autògrafs i una secretària, mentre que el seu marit (tot i que és ella la que sosté la llar) fa com que no s’adona de la seva vida professional. El film és doncs, en primer terme, la descripció de l’evolució d’una dona cap a un ple domini dels seus recursos. Té sense dubte un clar component feminista i aporta, a més, un personatge de lesbiana, arquetípica però contemplada amb molta simpatia.

«Their Finest» és també una enèsima reflexió sobre la veritat i la ficció. El guió de la pel·lícula sobre les bessones heroiques de Dunkerque va canviant al ritme dels incidents del rodatge, i quan més traeix la realitat més eficaç és com a eina de propaganda. A les escenes finals, hi ha una connexió clara amb «Els viatges de Sullivan» de Preston Sturgess, quan els espectadors del galliner contemplen amb l’emoció a flor de pell el cúmul de mentides reconfortants que Catrin els ha servit. De vegades es diria que les mentides són necessàries.

Malgrat tot, molt conscient que la ficció ha de tenir un sentit, però que la vida no el té de cap de les maneres, la pel·lícula que habita Catrin (i que figura que és «la realitat») és plena d’accidents i morts sense sentit (que potser ofendran als espectadors d’expectatives més tradicionals). Arterton, que només coneixia d’un dels Bond pitjors («Quantum of Solace»), està perfecta; però Bill Nighy, com a vell actor a la recerca d’una darrera oportunitat, es berena «cum laude» totes les escenes on intervé.

«La seva millor història» ofereix molt més del que prometia. Bona tarda de cinema.

dissabte, 22 de juliol de 2017

Un món de metros: Kuala Lumpur (2)

El metro de Kuala Lumpur (Malàisia) no ha canviat gaire des del 2010, si més no ha perdut els seus colors pastel de princesa Disney i ha accentuat el seu caràcter aracniforme. Que tot això no tingui cap importància reflecteix molt bé la poca presència a l'imaginari col·lectiu d'un concepte de país anomenat "Malàisia".

divendres, 21 de juliol de 2017

Horaci rellegit

Versió de 2017
Més de vint anys enrere (el 1995, en concret), els experiments formals potser no estaven a l’ordre del dia, però eren molt més freqüents (o així ho recordo) del que ho són avui. «El món d’Horaci», la primera novel·la de Vicenç Pagès, exhibia amb generositat i desvergonyiment els recursos brillants d’un narrador dotat que encara no havia estat posat a prova i que feia servir la literatura com el seu tren elèctric particular en una multitud de registres, que funcionava més com un catàleg que com un text cohesiu.

En el seu nivell més superficial relatava la convivència a una torre de Gràcia de tres estudiants universitaris durant cinc cursos consecutius (el que solia considerar-se una carrera). Els protagonistes eren en Max, en Berto i el mateix Horaci (obès, vestit amb bates de quadres i ple d'opinions contundents, hereu evident de l'Ignatius Reilly de "La conxorxa dels enzes"). També hi havia l’Ymbert, que no vivia al pis, però que de vegades exercia de narrador. Cada capítol contenia un text central que s’esdevenia a una de les estances de la casa: escenes costumistes de decoració d’interiors, d’àpats, de festes i de relacions amoroses variablement fallides. Aquests fragments encara brillen per la seva frescor desacomplexada, plena d’expressions en argot que, malgrat els seus diversos nivells, són totalment comprensibles:
En Max surt amb un cinc de bastaixos. Una de dos, o me llevo a esa mujer o vol fer saltar la manilla, si és que no té un semifallo directe. També pot ser que vagi de desconcertant, o que faci veure que no té estratègia, tot i que em consta que en sap un ou. L’Horaci m’indica amb un gruny que ja tardo. Mato precipitadament amb un sis de bastaixos i, ara sí, miro la Curri, que fa una ganyota i em mostra les seves dents un xic massa separades. No fa cara de tenir gaires còpecs, però amb les dones no se sap mai. Mentrestant, l’Horaci ha mort amb una miserable puta. La penya es guarda els trumfos per al final.
Entre moltes altres coses més —llistes, fitxes de llibres, un intercanvi epistolar imaginari, un article de revista, una carta al director—, el llibre és una perfecta càpsula en el temps de la ressaca olímpica posterior al 92 (recordeu els iogurts Chambourcy?) Foren els últims anys d’innocència abans de la irrupció irrefrenable dels telèfons mòbils i la xarxa global. Almodóvar encara podia aspirar a ser «queer» i l’existència d’Alan Parson era un fet consumat. Precisament, un dels fragments més estupends de la novel·la és el que relata la trobada eròtico-circumstancial entre en Max i una nímfula gimnàstica i romanesa que habità temporalment a la Vila Olímpica. Les descripcions prèvies de les variades complexions de les esportistes és un festival pirotècnic que ja justifica la lectura de tot plegat.
Hi havia les negres veloces (100 i 200 metres i tanques, sobretot), gaseles d’ungles griffith i natges-d’eben envernissades amb líquids lubrificants, nord-americanes (Sandra Farmer-Patrick, punt de confluència de les humides mirades prismàtiques de Montjuïc), jamaicanes, cubanes, nigerianes, negrasses amb quàdriceps inversemblants i glutis palpitants, contribuint a fer més desitjables formes i corbes trempades fins al punt just de la tolerància, panxells d’acer (la sang baixant-hi com als ràpids del Volga, Horus, així, dum-dum), aplicat a un orgasme podia ser devastador.
«El món d’Horaci» confessa sense vergonya el seu deute a «El pèndol de Foucault» d’Umberto Eco, o com (només amb un petit impuls) podem creure que tot està connectat per lligams invisibles i que qualsevol teoria conspirativa és fàcil de justificar. La lliçó magistral del professor Deulofeu, el moment més àrid del llibre i on s'exposa la seva tesi de forma massa nua, apunta a que la veritat, o això que insistim a anomenar realitat, és en mans de qui l'explica. En aquell any 95 els amos de la veritat eren els mitjans de comunicació de masses, encapçalats per la televisió. Llegit avui pot sonar càndid o insuficient, però assenyala ja el camí que prosseguiria la WorldWideWeb i companyia en el descobriment de la post-veritat.

«El món d’Horaci», llegit a principis d’estiu del 2017, encara s’aguanta la mar de bé, no tant per la teoria com per la seva joiosa pràctica. El seu autor escriuria més endavant millors novel·les (voto per «Els jugadors de whist»); però cap altre llibre tan eixelebrat i excitant.