dissabte, 17 de febrer de 2018

Un món de metros: Caen


La xarxa de trams de Caen data del 2002 i consta de dues línies que coincideixen en el seu recorregut central. Són 34 estacions i 15,6 quilòmetres de vies. Un traçat gruixut (però sense arribar a l'excés de la setmana passada) en colors càlids sobre el mapa de la ciutat. 

Potser el més interessant és que el sistema de transport no és pròpiament un tramvia, sinó un invent que s'anomena TVR (Transport sur voie réservée) creat per la casa Bombardier Transport. A diferència dels trams normals, les rodes porten neumàtics, i enlloc de dos rails només n'hi ha un de central que determina el trajecte. Aquesta tècnica, que també és vigent als transports municipals de Nancy, s'ha demostrat d'una fiabilitat insuficient. Tant Caen com Nancy tenen prevista la substitució de les seves línies per un sistema de tram més convencional en un futur proper.

dijous, 15 de febrer de 2018

El poder de la paraula

Feia temps que la sèrie em rondava com una sòlida temptació i va ser finalment la bona opinió d’en Pons la que em va acabar de decidir. Em refereixo a «In Treatment» («En teràpia») una vella (2008) producció de la HBO que és una adaptació de la israeliana «Be Tipul» de Hagai Levi, Ori Sivan i Nir Bergman i que també ha rebut translacions a les televisions italiana (amb Sergio Castellitto com a cap de cartell) i argentina (amb Diego Peretti). Però, com el món és com és, la versió més accessible a casa nostra és l’americana, adaptada i en part dirigida per Rodrigo García, el fill de Gabriel García Márquez.

«In Treatment» gira entorn de la relació que té el psicòleg Paul Weston (Gabriel Byrne) amb els seus pacients, a través de les sessions de teràpia setmanal que mantenen. La seva estructura, almenys a la primera temporada, és molt curiosa: cada capítol dedicat a un pacient i un dia de la setmana, de dilluns a divendres; de manera que cada cinc capítols es repeteix el cicle amb els mateixos pacients.

No tinc cap coneixement de psicologia i per tant ignoro quins són els mètodes exactes del doctor Weston, només puc constatar que es basen únicament en la paraula i en la capacitat de fer que els subjectes de la sessió revelin espontàniament les seves ferides més amagades mitjançant un simulacre de diàleg. D’això se’n resulta un contingut de molta verbositat i escassa acció. Perquè funcioni la cosa, cal que els guions estiguin controlats al mil·límetre, que els personatges estiguin ben dibuixats i que els actors sàpiguen defensar-los. En general se’n surten.

La noia dels dilluns (Melissa George) resol la seva manca d’implicació emocional amb rampells de sexe sense conseqüències; però ha acabat eròticament fascinada pel seu terapeuta. El pilot militar dels dimarts (Blair Underwood) va de triomfador per la vida, però carrega la culpa d’una massacre civil i el pes de les exigències d’un pare autoritari. El dimecres toca una adolescent complicada (Mia Wasikowska), gimnasta brillant, sacsejada per un pare absent i una mare massa present. Els dijous hi ha teràpia de parella, amb Josh Charles (l’heu vist a «The Good Wife») i Embeth Davidtz; no tens ni idea com es poden aguantar dues persones tan diferents. I el divendres el doctor Weston passa comptes amb la seva mentora i terapeuta (Dianne Wiest).

D’aquesta colla de presències fixes, Gabriel Byrne és per força el rei de la funció, i per això va endur-se un merescut Globus d’Or. La molt veterana Dianne Wiest també va ser premiada i també exhibeix el seu sobrat carisma aquí (malgrat que alguns dels seus episodis inicials, juntament amb els del matrimoni en crisi, foren dels que menys m’atragueren). I Mia Wasikowska, llavors amb divuit anys, ja apuntava molt bones maneres, que el present ha confirmat.

Tanmateix, «In Treatment» dura més del que caldria. Els capítols no són llargs —entre vint-i-dos minuts i la mitja hora—, però quan els sumes en paquets de vuit, esdevenen gairebé tres hores per cap, o sigui per pacient. Hi ha cap personatge de ficció que justifiqui tres hores de monòleg decent i sense palla? Jo crec que no, i hagués escurçat d’ací i d’allà. Per fortuna alguns girs de guió, permeten escapar de la consulta i descobrir alguns altres personatges, si no, hauríem acabat farts de veure sempre els mateixos bibelots.

"In Treatment", recomanada per a gent tranquil·la i reflexiva.

dilluns, 12 de febrer de 2018

Batalla de reines

«Feud» (que podríem traduir com «odi de sang» o «vell litigi entre dues famílies») és una sèrie de l’any 2017 en vuit episodis, firmada per Ryan Murphy, el mateix de «Nip/Tuck», «American Horror Story» o «Glee». Gira entorn de la filmació de «What Ever Happened to Baby Jane?» (1962), una pel·lícula d’horror i gran guinyol dirigida per Robert Aldrich, on compartien cartell dues velles actrius, conegudes pel seu mutu antagonisme, com eren Joan Crawford i Bette Davies. Havien sigut autèntiques dives en l'època més daurada de Hollywood, però un cop arribades a la cinquantena les seves respectives carreres presentaven un futur dubtós. Els seus enfrontaments durant el rodatge, atiats per la premsa sensacionalista i l’aparell propagandístic dels «studios», passaren a formar part d’alguns dels grans moments de la Història Universal de la Tafaneria. De tot això «Feud» en treu gran profit.

Es tracta d’un material eminentment «camp», com sempre ho serà l’espectacle de dues senyores de mitjana edat estirant-se dels cabells. El contingut en cap cas justifica esmerçar-hi vuit capítols de gairebé una hora (amb sis se n’hagueren sortit), per això Murphy hi afegeix algunes subtrames que apunten a la discriminació de la dona a Hollywood, les pressions que assetgen la maternitat, el menyspreu envers les actrius madures i les manipulacions de la premsa. Malgrat tot, no espereu trobar aquí la densitat d’interpretacions i motius adults que feien tan interessant «The People vs. O. J. Simpson» de gloriosa memòria, també del mateix Murphy.

Això sí, podeu esperar de «Feud» un nivell de producció fabulós, amb sofàs folrats de plàstic, televisors de tres polsades i una oliva punyalada a cada Dry Martini; un joc ambigu, entre la reconstrucció d’una època i el seu comentari sarcàstic; i sobretot uns intèrprets de gran categoria obligats a imitar intèrprets de categoria igual o superior. Susan Sarandon fa de Bette Davies; físicament «dóna» molt bé el rol i la seva actuació és més que perfecta. Però el guió li reserva una funció subsidiària i afavoreix Jessica Lange, que com a Joan Crawford no s’assembla tant a l’original (li fallen els ulls), però té molt més paper a tallar. Malgrat les seves visibles intervencions de cirurgia estètica, Lange convenç encarnant aquest conflicte de neurosis diverses que era Joan Crawford l’any 1962, i que ho va continuar sent durant la seva llarga decadència cap a la mort, cosa del que la sèrie també se n’ocupa.

No us en anéssiu encara, perquè hi intervenen un munt d’altres actors coneguts interpretant a llegendes de la història del cinema, tot i que no sempre la semblança física estigui garantida. Alfred Molina fa de Robert Aldrich, el director de «What Ever Happened to Baby Jane?», i Stanley Tucci és Jack Warner, el cap visible de Warner Brothers. Amb similituds més discutibles, Kathy Bates fa de Joan Blondell i Catherine Zeta-Jones d’Olivia de Havilland. Entre tots aquests, tinc dues favorites. Una és Judy Davis, de qui Almodóvar va dir fa una pila d’anys que interpretava molt bé a dones que escriuen, i així ho fa aquí representant a Hedda Hopper, una de les dues periodistes més viperines del Hollywood clàssic. L’altra és la comedianta de Broadway Jackie Hoffman, en el paper de l’eixuta i entranyable «Mamacita», la minyona per a tot de Joan Crawford.

Com ja he insinuat, «Feud» no és un títol de primera necessitat. Li hauria anat bé una cura d’humilitat i escurçar la seva durada per no haver de posar-hi tanta palla. Satisfarà a frívols, superficials i «drama queens», o a tots aquells a qui no molesti ser-ho durant una estona sense necessitat que els hi caigui la cara de vergonya.

diumenge, 11 de febrer de 2018

Estiu de 2017

«The Florida Project» del cineasta independent Sean Baker participa de l’agraït filó dels retrats d’infanteses desvalgudes. En aquest cas se situa en el present a una de les zones més deprimides de Florida, no gens casualment en el veïnatge de la gran atracció turística de Disney World. És l’estiu i Moonee, una nena de sis anys que viu amb la seva mare a un hotel tronat, passa les jornades alegrement amb els seus amiguets, tafanejant, fent entremaliadures i buscant la manera de menjar gelats de franc. A través de les seves escapades quotidianes anirem descobrint el món que l’envolta i els personatges que l’habiten, tots objectivament sòrdids o depauperats, però que els nens contemplen amb alegre complicitat.

La pel·lícula afavoreix aquesta mirada infantil i pinta els barris pobres que habiten amb una pàtina màgica de colors pastel. Durant gran part del metratge «The Florida Project» deambula sense gaire propòsit d’un episodi a un altre d’una experiència estival; pel meu gust aquest vagareig amorf es podria haver escurçat una mica sense causar cap prejudici. Potser és que no sóc gaire «criaturero», però aquesta canalla tan hiperactiva i cridanera m’ha acabat atacant una mica. I això que són els que millor ho fan, especialment la protagonista Brooklynn Prince, un prodigi de naturalitat on probablement ella no hi posa cap artifici.

Bé menteixo, també està molt bé William Dafoe, encarregat del manteniment de l’hotel i àngel tutelar de tota aquesta quitxalla desatesa. Ha estat justament nominat a l’Oscar. Si no m’equivoco, ell és junt amb altres dos papers menors, l’únic actor professional implicat en el projecte.

Apart de la seva innecessària durada de 111 minuts, el que trobo més discutible de «The Florida Project» és la seva precipitada conclusió. Després d’hora i mitja de peripècia desdramatitzada, el film decideix pujar la intensitat melodramàtica fins a extrems de difícil gestió, i a l’últim minut fuig d’estudi amb una seqüència escapista que renega de tot el llenguatge realista anterior. D’això s’en diu fer trampa, narrativa, però trampa igualment.

dissabte, 10 de febrer de 2018

Un món de metros: Buffalo


La ciutat de Buffalo a l'estat de Nova York té una població de 1,1 milions d'habitants, una sola línia de metro d'una llargada de 10 quilòmetres i 14 parades. Mira que ho tenien fàcil i tanmateix no ho podien haver fet més lleig i més ranci.

Cal aclarir que, a diferència de la majoria de sistemes metropolitans, els vagons circulen a l'aire lliure al centre de la ciutat mentre ho fan sota terra quan es dirigeixen als afores. Aquesta diferenciació s'indica amb una línia contínua blava pels túnels i una de discontínua  blau clar per l'exterior. Tot plegat un pegat inenarrable.

dijous, 8 de febrer de 2018

Entre les costures

Londres 1955. El cèlebre dissenyador Reynolds Woodcock (Daniel Day-Lewis) està acostumat a vestir la flor i la nata de la reialesa i l’alta societat. Perfeccionista en la feina, però completament incapaç de gestionar la seva vida privada, conviu amb la seva germana Cyril (Leslie Manville), que li fa de mare, d’infermera, de psiquiatra i de relacions públiques. L’aparició d’Alma (Vicky Krieps), una cambrera d’aparença fràgil però insospitats recursos capgirarà l’equilibri de forces a la «maison» Woodcock.

Aquesta pretén ser la sinopsi de «Phantom Thread» («El fil invisible») el film de Paul Thomas Anderson tan ben rebut a la temporada de premis que comença. És una pel·lícula que sembla que provingui d’una altra època, no només per la seva pulcra ambientació als escenaris més tradicionals de la dècada dels 50, sinó per la seva fotografia tènue i elegant (responsabilitat del director, encara que no ho vulgui dir), per la veneració amb la que es tracta un ofici tan artesanal i pel pudor amb el que està narrada la història. Només l’excel·lent banda sonora de Jonny Greenwood, plena de pianos melancòlics i violins sumptuosos, deixa escapar algun zumzeig electrònic.

«El fil invisible» és una pel·lícula molt bella de veure i d’una exaltada sensualitat, que s’exacerba quan l’opulent vestuari ocupa el primer pla (en canvi el sexe és el·líptic i en tot cas dubtós). L’atractiu embolcall estètic crea un interessant contrast amb un material humà que és pura podridura. Plana també per algun lloc un fosc sentit de l’humor.

Com caldria esperar, Daniel Day-Lewis (que assegura que aquest serà el seu comiat del món de la interpretació) munta un recital a partir de les neurosis d’aquest perepunyetes que és en Reynolds i ho fa sense ni una gota d’histrionisme, que ja té mèrit! La luxemburguesa Vicky Krieps, malgrat acreditar una sòlida carrera anterior, potser saltarà a la fama amb aquest rol no gens fàcil, on innocència, passió i càlcul es barregen sense cap ordre concret. Però per a mi la Lesley Manville és la vencedora absoluta en qüestions d’interpretació; perquè menys sempre serà més, sobre tot quan parlem d’exímies actrius britàniques.

No, no m’ho he passat malament amb aquest «El fil invisible», tot i que no calien cadascun dels seus 130 vistosos minuts. Queda clar que Paul Thomas Anderson estima els seus protagonistes insuportables i visionaris. No queda tan clar que els seus espectadors compartim la mateixa opinió, tot i que el recolzarem si cal fins a les portes de l'infern.

dimecres, 7 de febrer de 2018

Entra Adamsberg


Aquests dies el senyor Miquel Adam està molt revolucionat amb la imminent publicació a Amsterdam Llibres de «Quan surt la reclusa», la novel·la més recent de Fred Vargas. L’entusiasme de l’Adam queda ben reflectit en aquest escrit que ha fet per a Vilaweb. Influenciable com sóc, he pensat que seria bon moment per repescar la Vargas després de la plaent (i llunyana) experiència de «Debout les morts», i ordenat com sóc, he decidit començar per la seva primera novel·la policíaca «L’home dels cercles blaus»; bé «El hombre de los círculos azules», que a la meva biblioteca la tenien en castellà.

La intriga, com sol passar amb Vargas, comença de forma decididament fantasiosa quan en nits successives a les voreres de París apareixen objectes banals i diversos —un encenedor, un bigudí, un cap de nina, un gat mort, una cinta de cassette entortolligada…— encerclats per un traç de guix blau. Un fet curiós, però no realment preocupant, excepte pel comissari Adamsberg, que sembla obsedit per l’home que va plantant aquest excèntric joc de pistes. Una nit, finalment, el que apareix al bell mig del cercle és el cadàver d’una dona degollada. Que comenci la investigació!

Aquest llibre marca la presentació en societat del comissari Jean-Baptiste Adamsberg (res a veure amb en Miquel), protagonista principal o comparsa amb frase de la majoria d’obres de l’autora. Originari del Baix Pirineu francès, els seus èxits policials el catapulten a París, on desembarca a l’inici de la novel·la. Com no podria ser d’altra manera tractant-se de Vargas, l’Adamsberg té poc a veure amb els arquetips del gènere negre: melangiós i críptic, més intuïtiu que racional, faldiller i romàntic, càlid i esquiu, una contradicció feta carn.

No hi falten altres personatges dels que deixen petja com Mathilde Forestier, la «Reina Mathilde», oceanògrafa i seductora a parts iguals, molt amiga de qualsevol tipus de peix. O Charles Reyer, molt cec i molt guapo, però misantrop i mala persona. Encara que el meu preferit sigui Adrien Danglard, capità de la policia de pensament cartesià (al menys la primera part del dia, quan encara el seu consum d’alcohol no l’ha superat) i pare esforçat de cinc criatures (una d’elles no confessada) sense mare a la vista.

Els misteris policials de Fred Vargas barregen de forma única intrigues irracionals i explicacions raonades i ho fan en un entorn d’una qualitat literària no gaire freqüent en literatura de gènere. És un món on es poden establir converses com aquesta:
    —Tiene usted aproximadamente cincuenta años, ¿verdad? —preguntó el hombre sin apartarse de ella.
    —Es posible —dijo Mathilde.
    No le hizo ninguna gracia. ¿Qué podía importarle a ese tipo? En ese instante acababa de descubrir que el chorrillo de agua de la fuente de enfrente, desviado por el viento, mojaba el brazo de un ángel esculpido más abajo, y ésos eran seguramente instantes de eternidad. En realidad, el tipo estaba a punto de estropearle el único instante de eternidad de su séptimo día.
    Y además, normalmente le echaban diez años menos. Se lo dijo.
    —¿Qué importa? —dijo el hombre—. Yo no sé valorar las cosas como los demás, pero supongo que es usted más bien guapa, ¿o me equivoco?
Qui prova Fred Vargas (i les delícies que l'acompanyen), repeteix; no us dic més.