dimarts, 21 de novembre de 2017

Cossos i ànimes


Sembla ser que la principal característica de l’obra del recent Nobel de literatura Kazuo Ishiguro es que no repeteix mai el mateix tipus de novel·la. Del que li he llegit hi ha coses que m’han agradat molt i d’altres que menys o gens; però he aprofitat l’ocasió del premi per repescar un dels seus llibres més apreciats i que jo encara no coneixia: «No em deixis mai» (2005), editat per Empúries amb traducció de l’amic Xavier Pàmies.

«Londres, finals de la dècada de 1990» ens informa la primera plana i tot seguit, comença la narració:
Em dic Kathy H. Tinc trenta-un anys, i en fa més d’onze que treballo de cuidadora. Pot semblar molt temps, però encara volen que continuï vuit mesos més, fins a finals d’aquest any. M’hi hauré dedicat, entre tot, quasi dotze anys. No crec  que haver treballat de cuidadora durant tant temps, però, sigui per força perquè consideren que ho faig molt bé. Hi ha altres cuidadors molt bons que se’ls ha dit que ho deixessin al cap de només dos o tres anys. I em ve al cap com a mínim un cuidador que ho va ser durant ben bé catorze anys tot i ser un desastre absolut. No em vull posar cap medalla; però sé del cert que estan satisfets de com treballo. I, en conjunt, jo també ho estic. Quasi tots els donants que he cuidat han tingut una evolució molt més favorable de l’esperada. S’han refet tots espectacularment de pressa, i pràcticament cap no ha sigut considerat «inquiet», ni tan sols abans de la quarta donació.
A continuació Kathy rememorarà la seva experiència com alumna de l’aparentment idíl·lica institució de Hailsham i la relació que va establir amb els seus condeixebles Ruth i Tommy. En aquell entorn privilegiat i sobreprotegit els alumnes semblaven rebre una excel·lent educació tot i que sense cap connexió amb el món exterior. De mica en mica se’ns anirà descobrint la natura anòmala d’aquesta situació i el terrible secret que amaga… I poc més puc avançar sobre l’argument sense incórrer en pecat de sorollós «spoiler». Només afegiré que «No em deixis mai» pertany al gènere de la novel·la distòpica, és a dir aquella que presenta una versió paral·lela (i més pessimista) del nostre món real. Qualsevol lector una mica atent, en llegir el paràgraf que he transcrit a dalt, ja s’ensumarà que la Kathy H. ens està fent partícips d’unes vivències que poc tenen a veure amb Londres a finals dels 90 tal com l’hem conegut.

Ishiguro, en la seva única incursió en la fantasia distòpica, opta per no entrar en detalls «tècnics» de protocol i possibles falles d’un sistema científic que amb prou feines embasta, decisió que probablement li guanyarà l’animadversió dels fans del gènere. Tampoc no em sembla que s’enfronti a fons als possibles conflictes morals que tot això implica. Prefereix abordar el problema des d’una perspectiva exclusivament humanista, tot i que els seus personatges —la Kathy, la Ruth i en Tommy— són d’una consistència propera al paper de fumar. Costa d’entendre la passivitat amb la que encaren un sinistre futur anunciat, tot i que ja sabem que no hi ha perspectiva impossible que no sigui vençuda per un bon adoctrinament.

Un cop difuminats els trets agressivament distòpics, el que queda és una novel·leta d’adolescents, amb secrets i traïcions de talla minúscula, i un ara t’estimo i un ara no i un ara potser. Sura per damunt de tot un aire de melangia i un anhel de transcendència o finalitat. Reconec que aquestes vaguetats sublims agraden bastant. Per a mi em resulten insuficients.

De moment, si cal llegir Ishiguro, és per «El que resta del dia», la més britànica de les novel·les escrites per un japonès. Una obra mestra de perspicàcia històrica i modulació sentimental.

dilluns, 20 de novembre de 2017

La reina progressa adequadament

La sèrie britànica de la ITV «Victoria» (de moment dues temporades a vuit episodis per cap) narra amb convenients dosis de sacarina els primers temps de la reina titular, la monarca de més llarga durada a la corona anglesa, si exceptuem l’actual Isabel II. Victòria accedeix al tron als divuit anys i des del primer moment haurà de lluitar contra el doble handicap de la seva inexperiència i la seva condició femenina. Com que els temps (1837) eren els que eren (i no és que hagin canviat tant, no ens enganyem), tota dona que volgués actuar en l’escena pública requeria la tàcita sanció d’una figura masculina que l’acompanyés. Aquesta fou en els primers anys del regnat la presència gairebé paterna del Primer Ministre Lord Melbourne; almenys fins que va aparèixer en escena el príncep Albert del ducat de Saxe-Coburg, el qual (mitjançant matrimoni) va donar lloc a una de les grans històries d’amor de tots els temps.

O potser la cosa no va anar ben bé així; però «Victoria» opta sempre per la versió més sentimental, senzilla i agradable dels fets; la que deixa en millor lloc el paper històric de la monarca anglesa. Els esdeveniments reals d’aquests primers anys del regnat, s’utilitzen com a canemàs per ordir altres trames on s’insisteix sobre el dur aprenentatge de la inexperta Victòria, i les tensions creades per un marit desproveït de paper oficial, però que rebutja esdevenir un zero a l’esquerra. Així, entre maniobres polítiques, que semblen més aviat conxorxes d’alcova, i algun simpàtic contratemps conjugal, veiem pompa, palaus i vestuari de gala, que és un dels motius principals per contemplar sèries com aquesta.

I com que la vida de la reialesa a la cort no dóna prou de si, s’inventen altres subtrames (bàsicament amoroses i sobreres) que impliquen tant a nobles com plebeus. Les que es refereixen als membres del servei no disposen ni de lluny de la grapa sociològica que vam descobrir a «Upstairs & Downstairs». I pel que fa a històries inventades a partir de personatges reals, n’hi ha un grapat. La més irritant de totes és una suposada relació homosexual, agònica i punitiva, entre el secretari del primer ministre i el cortesà Lord Alfred Paget.

«Victoria» té una factura decent; però, dins de l’excel·lència habitual de les produccions històriques britàniques, la situaria per sota de la mitja (les maquetes aèries del Londres de l’època fan patir una mica). Tampoc els actors i actrius, un altre dels punts forts de la dramatúrgia al Regne Unit, passen de correctes. Jenna Coleman (Victòria) i Tom Hughes (Albert) són joves i atractius, però incapaços de posseir el carisma que inciti a la iniciació d’un culte nivell «fan». La Coleman, almenys demostra un cert tremp; mentre que Hughes és pur peix bullit.

En general els actors més veterans funcionen millor aquí; però si parlem de destacar-destacar, només Rufus Sewell (etern «beau ténébreux»), com a Lord Melbourne, aixeca alguna onada d’entusiasme. Menció d’honor per a Diana Rigg, tot just jubilada de «Game of Thrones». Repeteix, com a dama d’honor de la cort, el paper de vella malhumorada i desinhibida, amb el que va peixant la seva jubilació.

Confesso que em fa una mica de vergonya passar-m’ho tan bé amb aquesta «Victoria» de tan lleugera substància, plaer culpable sempre a fregar de la novel·leta rosa. [A casa diuen que la segona temporada és millor que la primera. No goso pronunciar-me]. Però, si amb això aprenc un xic d’història (i a fe que l’he apresa), no exigiria res més ara.

dissabte, 18 de novembre de 2017

Un món de metros: Adelaida


Si no m'equivoco, Adelaida és una primícia en aquestes pàgines. Antiga xarxa de trams, renovada a partir de l'any 2000. 81 estacions i 138 quilòmetres de rails.

Han afusellat el disseny londinenc, però amb ben poca gràcia. Han omès la línia de la costa, potser perquè era difícil delinear-la sobre una geografia tan deformada. Els dos rectangles blaus no són llacs, sinó zones on el viatge és gratuït.

dijous, 16 de novembre de 2017

Amb un llibre sempre tens companyia

En els darrers anys havia deixat de seguir el cinema d’Isabel Coixet pel poc interès que em desvetllaven els seus projectes. Si amb «The Bookshop» he fet una excepció, és tant pel text en el que es basa com per la composició del seu elenc. La pel·lícula m’ha confirmat que la directora de Sant Adrià continua sent una curosa estilista en el que es refereix a la imatge i, amb la col·laboració del seu habitual director de fotografia Jean-Claude Larrieu, aconsegueix una impecable factura visual. A la reconstrucció (a Irlanda del Nord) d’un poble de la costa de Suffolk a finals dels anys 50 no li puc posar cap pega: m’ha semblat tot força creïble. En qüestions d’embolcall, només la banda sonora d’Alfonso de Vilallonga, emfàtica i fora de lloc, m’ha sobrat totalment.

La meva objecció principal a l’adaptació de la novel·la de Penelope Fitzgerald, que firma la pròpia Coixet, és la forma com l’ha banalitzat fins enfonsar-la en el tòpic (per no parlar de la veu en off que ens acompanya durant bona part del metratge, gairebé sempre una mala decisió com a recurs estilístic). Si el text de Fitzgerald és un animal punxegut i estrany que mai s’erigeix com una campanya subvencionada de promoció de la lectura, el guió de Coixet funciona gairebé com una apologia d’auto-ajuda a favor de la literatura, amb l’eslògan «Entre libros nadie puede sentirse solo» prominent a tots els cartells.

A diferència del llibre, la Florence Green del film es declara amant de la lectura i intenta inocular el seu vici a la jove dependenta Christine. La Christine novel·lesca és un personatge que no podria ser menys lletraferit i mostra gestos decididament pragmàtics; però Coixet —que ha confessat sentir-se molt identificada amb el coratge heroic de la protagonista— tergiversa el final de la novel·la, per convèncer-nos que la literatura pot amb tot. Tampoc pertanyen al llibre els flashbacks borrosos, en els quals Florence recorda les seves sessions de lectura compartida amb el seu difunt marit; ni el lligam sentimental entre el senyor Brundish i Florence; i encara menys la manera irada com engega el General Gamart en un final digne d’un melodrama de Hollywood. Malgrat la traïció a Penelope Fitzgerald, són gestos que no preocupen a una platea ocupada bàsicament per jubilats de baixa intensitat emocional.

Si alguna cosa salva «The Bookshop» són els seus actors protagonistes. A tots ells els hem vist en coses millors, i que requerien més esforç, però aquí no baixen mai la guàrdia. Estic enamorat d’Emily Mortimer pel seu encant modest, que va esclatar definitivament al «The Newsroom» d’Aaron Sorkin. Tant Patricia Clarkson com Bill Nighy són sempre estratosfèrics, i aquí ho broden una vegada més en un cert sentiment d'humiliació.

Amb un llibre d’auto-ajuda sempre tens companyia: la dels teus propis límits.

dimecres, 15 de novembre de 2017

Cap llibre ajuda a triomfar


Qualsevol persona carregada de prejudicis com els meus, podria arribar a pensar (ajudada en l’engany per les cobertes tan bufones que fabrica Impedimenta) que «La llibreria» de Penelope Fitzgerald era una aportació més al gènere balsàmic de la «chick lit», o «literatura per a ties», novel·les on una protagonista còmicament insegura sol extraure al final de la seva peripècia alguna lliçó vital i, de retruc, un manso per l’eternitat. Ruc de mi per creure-m’ho, la Fitzgerald (1916 - 2000) fou una escriptora de carrera tardana, amb una vida sovint desgraciada, però amb una capacitat de superació del tot envejable. Només cal llegir-li unes línies per adonar-nos que juga en una lliga pròpia.

L’any, 1959. La trama: Florence Green, una vídua de mitjana edat, decideix obrir una llibreria en un poble de la costa de Suffolk que no es caracteritza precisament per l’abundància de públic lector. Ocuparà un històric edifici, llargament abandonat, amb una llegenda de presència de «poltergeist» afegida. La pintoresca població local contribuirà al dubtós èxit del negoci amb impulsos contraposats, però serà la manipuladora Mrs. Gamart la més subtil oponent als plans de Florence Green.

Que no s’esperi el lector de «La llibreria» una faula convencional de les que defensen els poders mirífics de la literatura. De fet, amb l’excepció potser del senyor Edmund Brundish, no hi ha ni un sol personatge que tingui els llibres en cap alta estima. Florence obre la llibreria, no per lletraferidura, sinó perquè havia treballat en una de soltera, i perquè no vol convertir la seva viudetat en una professió. Mentrestant els seus clients mostren una clara preferència per les biografies de personatges de la reialesa, els llibres pràctics sobre jardineria o construcció d’embarcacions i els moderats escàndols que provoca la «Lolita» de Nabokov. Però qui més menyspreu exhibeix pels llibres és Christine, la precoç dependenta de deu anys, personificació magistral del pragmatisme empresarial aplicat al petit comerç.

La novel·la, amb tot el seu elenc de personatges simpàticament caducs, evoca el Guillermo de Richmal Crompton, les aventures adolescents creades per Enid Blyton, i les comèdies cinematogràfiques de la Ealing. Però la seva escriptura s’instal·la en el terreny, que tant m’agrada, el del que és imprevisible i amb un punt de perill. Ho acompanyo amb alguns exemples de la traducció d’Ana Bustelo:
Florence tenía buen corazón, aunque eso sirve de bien poco cuando de lo que se trata es de sobrevivir. Durante más de ocho años, a lo largo de media vida, había subsistido en Hardborough con la pequeña cantidad de dinero que su marido le había dejado al morir, y últimamente se había empezado a preguntar si no tendría la obligación de demostrarse a sí misma, y posiblemente a los demás, que ella existía por derecho propio.

A Christine le gustaba encargarse de echar el cierre cada tarde. A los diez años y medio tenía la certeza, quizá por última vez en su vida, de como había que hacer las cosas exactamente.

—La cultura es para aficionados. No puedo permitirme llevar una tienda que tenga pérdidas. ¡Shakespeare era un profesional!

Su marido, el General, andaba abriendo cajones y armarios con el objeto de no encontrar nada y tener así una excusa para deambular de una habitación a otra.
La recent adaptació cinematogràfica que ha fet Isabel Coixet ha impulsat que Impedimenta reedités «La Librería» en versió cartoné i amb un postfaci inèdit. No només això, si no que (al·leluia!) ha publicat la versió catalana en traducció del sempre solvent Jaume C. Pons Alorda. La pel·lícula encara no l’he vista, però la novel·la és fresca, original i desconcertant. M’ha agradat molt.

dimarts, 14 de novembre de 2017

Art i part

La idea del film «The Square» va sorgir quan el seu director Ruben Östlund i el productor Kalle Boman van muntar una instal·lació d’aquest nom pel Vandalorum Museum, consistent en un quadrat lluminós de 2x2 metres on hi havia inscrita la declaració següent: «El Quadrat és un refugi de confiança i protecció. Al seu interior tots compartim els mateixos drets i obligacions». Aquesta crida a la construcció d’un espai solidari i a la cooperació entre humans, funciona a la pel·lícula com anotació sarcàstica d’un món que circula per verals precisament oposats.

Christian (Claes Bang), director artístic d’un museu a Estocolm, prepara l’exposició «The Square», obra de l’argentina Lola Arias, i estudia la millor manera de promocionar-la. Víctima d’un sofisticat engany, li roben el mòbil i la cartera en ple carrer. La dement estratagema que idea per recuperar els bens sostrets aviat se li girarà en contra de la forma més còmicament horrible. Paral·lelament a aquest calvari, contemplarem diverses escenes que tenen a veure amb el dia a dia d’un museu d’art contemporani, amb tots els excessos de fingiment cara a la galeria que això comporta.

Fer riota de les impostures de l’art d’avantguarda costa poc, com ho és carregar contra la cultura de les notícies «virals», o qüestionar la hipocresia de la correcció política; però Östlund ho fa sempre amb més intel·ligència de l’estrictament necessària. Tot i això el seu objectiu principal, com ja ho era a «Force Majeure», és la demolició de la figura del mascle triomfador i privilegiat del molt injust segle XXI, monstre d’egoisme insolidari amb una consciència a penes desvetllada (però condueix un Tesla!). La presència constant de mendicants i sense sostre a moltes de les escenes de «The Square» no és gens casual.

La pel·lícula pertany al gènere recent de les comèdies de rialla incòmoda, però contundent. En alguns casos el mèrit és gairebé tot de l’actor: per exemple Terry Notary, especialista en representar bèsties diverses, s’apropia de la seqüència estrella. Però no menystinguem el director, que sap molt bé on col·locar la càmera i què cal deixar fora de camp. Abunden els exemples entre exquisits i hilarants del que es mostra i el que es sobreentén.

Apart dels mencionats (i notables) Bang i Notary, la sempre pujant Elisabeth Moss té un trio d’escenes de perfecte lluïment (adoro la de les cadires catastròfiques). Que Dominic West, que només existeix durant un parell de minuts, ocupi part del cartell és una injustícia manifesta. Com ho és que l’actor que fa de nen ultratjat sigui tan difícil d’identificar a internet. Perquè ho fa de conya.

«The Square» dura dues hores i vint minuts, sovint no saps cap a on tira, i algunes escenes s’allarguen més del que diries necessari; però ni un sol moment m’he vist obligat a mirar el rellotge. Agressivament intel·ligent, cruelment divertida i atractiva com poques pel·lícules que recordi. Alguna cosa tindrà perquè susciti tantes benediccions.

dilluns, 13 de novembre de 2017

El despertar d’una vocació


Sospito que de tots els escriptors britànics que algun dia foren anomenats el «Dream Team» (Barnes, Amis, Ishiguro, Rushdie, McEwan…) el menys llegit a casa nostra ha de ser Graham Swift; malgrat el seu Booker Prize per «Last Orders» («Últimos tragos») o «Waterland» («País d’aigua»), considerada la seva obra mestra; totes dues dutes per cert al cinema amb britànica solvència i actors excel·lents.

Sigui com sigui la publicació de la seva novel·la més recent «El domingo de las madres» («Mothering Sunday») és l’oportunitat ideal per descobrir o recuperar aquest sòlid autor. El títol es refereix a una tradició ja periclitada per la qual el quart diumenge de Quaresma els senyors de les classes altes angleses donaven el dia lliure al servei perquè visitessin la mare. Una festa entre paternalista i religiosa que tenia poc a veure amb el més comercial Dia de la Mare que vindria després.

A la concisa novel·la de Swift (pràcticament una «nouvelle») el diumenge en qüestió és el 30 de març de 1924 i la protagonista Jane Fairchild, que treballa de donzella pels Niven, com que va créixer a un orfenat, no té mare a qui visitar. Els seus plans inicials passen per una prolongada i tranquil·la estona de lectura d’un llibre de relats de Joseph Conrad; però el fill de la casa veïna, amb el que ja fa dos anys que es relaciona carnalment, li proposa una cita que potser serà la darrera.

Narrada amb anades i vingudes en el temps, des d’una posició retrospectiva presa sis o set dècades més tard, la peripècia de «Mothering Sunday» es va revelant calmosament fins descobrir-nos com va ser de crucial aquell 30 de març pel futur de Jane Fairchild. Malgrat la seva brevetat, el llibre conté sobrades capes de complexitat que abasten les relacions interclassistes, la devastadora herència de la Primera Guerra Mundial, el poder a l’ombra de la servitud i com la literatura procedeix d’una visió desplaçada del punt de vista.

Hi ha també sensualitat i erotisme de semen que degota a l'entrecuix. No es pot oferir més per menys. M’ha entusiasmat i la penso tornar a rellegir ara mateix. Ideal parejas. O clubs de lectura amb inquietuds.