dimecres, 24 de gener de 2018

Mort al protestant

Aquests darrers dies era impossible passejar per la ciutat sense assabentar-se que Movistar+ estrenava la sèrie «La peste»: ubics panells publicitaris a peu de carrer, banners a totes les pàgines web de premsa i LA VANGUARDIA del dissabte literalment folrada amb un anunci. La sèrie forma part d’una ofensiva de la cadena per oferir productes atractius i originals que contrarestin el poder pujant d’altres cadenes de «streaming». Per això la presenten com la sèrie espanyola més cara de la història i han posat al timó algú tan competent com Alberto Rodríguez («La isla mínima», «El hombre de las mil caras»).

L’acció de «La peste» té lloc a Sevilla l’any 1597 durant una epidèmia de pesta, quan aquesta capital andalusa era la ciutat més important d’Espanya. El gran inquisidor encarrega a un impressor anteriorment condemnat que investigui els assassinats d’un seguit de ciutadans que professen el protestantisme… En resum, una novel·la històrica situada en el barroc i amb un toc Holmes i Watson sevillans.

No és un plantejament dolent i en un món millor hauria pogut funcionar. És una pena perquè algunes coses de la sèrie estan força bé. Per començar, la reconstrucció de la ciutat de Sevilla llueix impecable: es nota on han anat a parar els quartos. L’ambientació tendeix al miserabilisme i l’excés de ronya, però segurament és una opció que no queda lluny d’aquella realitat. Algunes escenes, reconeguem-ho, són espectaculars, com la de les catacumbes o la de l’auto de fe.

La fotografia de Pau Esteve Birba juga a fons la carta del clarobscur il·luminat per espelmes estratègicament col·locades, tan irreal com bonic. I els actors, en general estan molt bé. Que Antonio Dechent o Manolo Solo compleixin, no és cap sorpresa; però que Sergio Castellanos, responsable del «teen appeal», actuï de forma tan decent, és gairebé una benedicció. Pablo Molinero, a qui no coneixia, resol amb autoritat el rol protagonista. Només Paco León desentona amb estridència la primera vegada que el veig actuar lluny de la comèdia. Hi ha també algunes actrius que intenten introduir una falca proto-feminista en el guió, però que en realitat hi pinten molt poc (fins i tot la que fa de pintora).

En el costat negatiu he de començar per un guió sense empenta i pensat amb els peus. Dit d’una altra manera, «La peste» avorreix i no s’entén. Es nota que els guionistes han estudiat l’època amb atenció i han volgut salpebrar els episodis amb informacions didàctiques de nivell MUY INTERESANTE o «¿Sabía usted que…?»; però han descuidat totalment la connexió dramàtica entre escenes. El clarobscur que deia abans, mereix aplaudiments estètics, però impedeix veure-hi tres en un burro: no saps mai qui tens en pantalla. I pel que fa a la banda sonora, entre les interpretacions xiuxiuejades (que sonen tan importants!) i la mala dicció d’alguns actors, sembla que ens condemnin a la incomprensió definitiva.
En el futur hi haurà «La peste 2». Ja està emparaulada. Que no m’esperin com espectador.

dimarts, 23 de gener de 2018

Bones males notícies

Vivim temps dolents pel periodisme, almenys si hem de fer cas a l’estat de salut de les nostres grans capçaleres. La veritat ja no és objectiu buscat i de fet s’en relativitza la seva mateixa existència. El que paga, el que mana, és qui dicta el contingut de la notícia i el lector accepta alegrement la manipulació sempre que confirmi els seus prejudicis. La realitat ja no es troba allà fora, sinó dins del cap dels nostres governants, es diguin Donald Trump o Mariano Rajoy. En aquestes circumstàncies, res més oportú que un film com «The Post», el més recent exercici de gènere del molt prolífic Steven Spielberg, que ens transporta a una època remota i mítica on la premsa, la bona premsa professional, podia erigir-se com defensora cabdal de la llibertat d’expressió.

Potser els fets reals que relata «The Post» (o «Los papeles del Pentágono», en versió doblada) ens queden lluny, tan geogràficament com temporalment, i la introducció en la trama planteja una certa dificultat que es resol passats els primers trenta minuts, però no se m’acut lliçó d’història més necessària ara i aquí. La «pel·li» va de la filtració l’any 1971 d’uns secrets d’estat que confirmaven que la guerra del Vietnam se sabia que estava perduda des del primer moment i que quatre presidents successius ho havien ocultar amb fins propagandístics, malgrat l’alt preu de vides humanes que això comportava. The New York Times va ser el primer a publicar la notícia, però els tribunals van aturar informacions ulteriors.

Katharine Grahame, hereva del molt menys influent Washington Post, va trobar-se en el delicat moment de la sortida a borsa del seu diari, en possessió d’una còpia dels documents filtrats. ¿Havia de publicar-los, tot arriscant la confiança dels inversors, o bé fer prevaldre l’ètica periodística? Com que aquesta és una cinta que de forma lleugerament cofoia celebra la llibertat de premsa i d’expressió de la nació americana, la resposta és fàcil de predir.

Malgrat que Steven Spielberg s’envolta de còmplices habituals —el compositor John Williams, el director de fotografia Janusz Kaminsky o l’editor Michael Kahn— deu ser aquesta una de les pel·lícules menys «Spielberg» de la seva carrera. Està filmada indubtablement amb professionalitat i un cert aire passat de moda, realçat per tecnologies ja superades (la visió de les sales d’impressores del diari amb la composició de la pàgina a partir de tipus mòbils resulta gairebé èpica). És una història amb escàs potencial cinematogràfic, ja que consisteix en un munt de persones xerrant; però gràcies a un intel·ligent guió de Liz Hannah i Josh Singer, que canvia d’escenari contínuament i fa anar tothom de bòlit d’un lloc a l’altre, acaba resultant dinàmica i fins i tot emocionant.

Nombrós repartiment sense ni una nota falsa. Tom Hanks és el coprotagonista i resol com un professional (però cap brillantor) l’arquetípic paper del periodista de raça, l’editor en cap de «The Post». Bob Odenkirk («Breaking Bad»), com el periodista d’investigació Ben Bagdikian, protagonitza alguns dels moments més divertits. També queda molt espurnejant el Robert McNamara que compon Bruce Greenwood. I un munt d’actors que hem vist en altres llocs fent coses més importants: Tracy Letts (autor del drama «Agost» i actor a «Divorce»), la seva esposa a la vida real Carrie Coon («The Leftovers», «Fargo 3»), Jesse Plemons («Fargo 2), Bradley Whitford («The West Wing»), Matthew Rhys («The Americans»), Allison Brie («Mad Men») o Michael Stuhlbarg («Boardwalk Empire»). Premi a la millor actriu més infrautilitzada per a Sarah Paulson, una de les seves dues úniques escenes consisteix a repartir sandvitxos.

I llavors tenim Meryl Streep, que fa de Katharine Graham, i la seva sola presència eleva el nivell de la pel·lícula a una dimensió superior. És un paper amb un cert interès —la filla de bona família destinada a decorar els marges del poder que, per fatalitats diverses, es veu obligada a prendre les regnes enmig d’un mar d’inseguretats—; però en mans menys expertes podria esdevenir un gris clixé més. La Streep ha tingut i té defensors i detractors, però cada vegada és més difícil negar-li que pocs actors com ella són capaços de crear un personatge tridimensional des del primer minut de la primera escena.

Aneu a veure «The Post». Per aprendre història. Per gaudir d’un «thriller» de qualitat. I, sobretot, per presenciar un festival Streep, tan discret com educatiu.

dilluns, 22 de gener de 2018

El dimoni de les llistes: Clementine Churchill

The Real Thing: Lady i Lord Churchill.
Ara que em trobo en plena fase d’adoració a la corona britànica i la seva circumstància, recupero una proposta que em va fer la Júlia Costa sobre actrius que havien fet el paper de la Clemmie Churchill al cinema i la televisió. No serà una llista tan nodrida com la que correspon al seu marit, ja que això de representar les grans dones que hi ha darrera dels grans homes és un fenomen relativament recent. Però deu n’hi do la categoria de la majoria d’actrius que aquí es detallen.

Pippa Steel i Peter Cushing en una pel·lícula de vampirs.
La primera que he localitzat, i sense imatge que ho acrediti, correspon a «Young Winston» (1972) de Richard Attenborough i, com que el Churchill de la pel·lícula era efectivament molt jove, Clementine apareix amb el seu nom de soltera. L’encarna Pippa Steel, actriu alemanya de prematura mort, recordada sobre tot per un parell de films vampírics de la Hammer. Per cert, la mare de Winston l'interpretava la gran Ann Bancroft.

La foto que correspon al telefilm «Winston Churchill: the Wilderness Years» (1981) no és que sigui perfecta (no n'he trobat de millor); però servirà per fer-vos una idea de la composició que va recrear Siân Phillips, la inoblidable Lívia de «Jo, Claudi».

La producció de la HBO per a la televisió «The Gathering Storm» (2002) reunia un carismàtic Albert Finney amb una encara més carismàtica Vanessa Redgrave. Si penseu que hem assolit aquí l’aposta més alta, us queden encara algunes opcions també brillants al rebost.

Com per exemple el melodrama televisiu «Churchill’s Secret» de 2016, on el canònic Michael Gambon rebia com a companya la molt més excitant Lindsay Duncan. Vegeu-la, feu-me el favor, a «Le Week-End» de Roger Mitchell. Una pel·lícula verament enamoradissa.

A «The Crown», el fabulós Churchill de John Lithgow es troba acompanyat de la molt competent Harriet Walker, actriu colossal de l'escena britànica, poc coneguda en els nostres encontorns.

De les dues encarnacions recents, la primera estrenada va ser «Churchill» (2017) i no va generar gran entusiasme. Brian Cox feia el paper epònim, mentre la sumptuosa Miranda Richardson li donava la rèplica conjugal.

Millor fortuna crítica ha rebut "Darkest Hour" (també 2017), sigui per la interpretació de Gary Oldman o per les filigranes visuals de Joe Wright. Al seu costat, la sempre atractiva Kristin Scott Thomas.

Observo que, mentre les conegudes faccions de Winston Churchill obliguen a esforçar-se de valent al departament de caracterització i maquillatge, amb la més desconeguda Clementine tot s'hi val; perquè no imagino físics més diferents que els de la Scott Thomas i la Richardson. En tot cas aquesta llista, amb una sola excepció, reuneix una selecció del bo i millor de les intèrprets britàniques.

diumenge, 21 de gener de 2018

Contra rellotge

Act Up-Paris és una associació militant de lluita contra la sida, creada el juny de 1989 a partir del grup homòleg americà nascut dos anys abans. Els seus orígens venien motivats per la indiferència general de les institucions davant un problema sanitari en el qual els afectats s’hi jugaven literalment la vida. Aquesta crisi, que assolí el seu punt àlgid a finals de la dècada dels 80 i principis del 90 ara pot semblar-nos una incidència remota; però pels infectats, els seus amics i les seves famílies l’experiència va marcar les nostres vides.

«120 battements par minute» de Robin Campillo rememora des de dins amb coneixement de primera mà l’activisme d’Act Up en aquells anys crucials. Es tracta d’un retrat col·lectiu de gent diversa —no només homes gais, sinó també lesbianes, transsexuals, un hemofílic i la seva mare…— reunits per exigir una resposta del govern de Miterrand, de les autoritats sanitàries, de la dictadura de les farmacèutiques en una cursa contra rellotge davant de l’amenaça d’una mort que s’endevina imminent.

Bona part de la primera hora de la pel·lícula s’ocupa d’extenses discussions assembleàries, puntejades de tant en tant per incursions públiques de terrorisme de baixa intensitat. Pot sonar un programa més aviat eixut, però el to realista i urgent converteix la ficció en un joc dialèctic apassionant, on són tan importants els nombrosos actors caracteritzats perfectament amb un parell de trets, com un guió d’estructura impecable. Caldrà recordar aquí que Campillo firmà el guió de «La classe» («Entre les murs») de Laurent Cantet, un altre magistral estudi de les dinàmiques de grup.

La segona part del film, en canvi, se centra en les relacions de dos activistes serodiscordants: el sulfúric i seropositiu Sean (Nahuel Pérez Biscayart) i l’atractiu però saludable Nathan (Arnaud Valois). La història dels amants de destí tràgic no resulta tan interessant com la dels activistes, potser perquè constitueix l’arquetip argumental de la majoria de pel·lícules sobre la sida. Encara així, cal aplaudir l’absència de sentimentalisme i el punt just d’humor de les escenes del dol final.

Excel·lentment interpretada, especialment per Pérez Biscayart, i amb la presència molt benvinguda d’Adèle Haenel (protagonista del darrer excurs dels Dardenne), dirigida amb vibrant intensitat i amb uns 140 minuts bastant justificats, «120 battements par minute» (la pulsació de la música «house») ens ha deixat molt més que tocats. A Can Avalanche el VIH no és qüestió que es pugui prendre a la lleugera, i aquesta versió tan candent mereix tota la meva admiració i també l’impuls de la prescripció obligada.

dissabte, 20 de gener de 2018

Un món de metros: Brasília

Brasília, capital artificial del Brasil, va trigar força (2001) a inaugurar la seva primera línia de metro, que en principi només funcionava de 10 del matí a 4 de la tarda. La situació present no és gaire millor: dues línies, 41,8 quilòmetres de vies i 24 estacions. Fent la mitja es dedueix que la distància entre estacions és superior a l'estàndard mundial.

El mapa és de lectura confusa: apart del llac amb forma d'aranya (que es diu Paranoá, no Paranoia) i les dues clapes verdoses que deuen ser parcs, hi ha una col·lecció de formes grises irregulars, possiblement zones urbanitzades. Per acabar-ho d'arreglar, apart de les línies existents, dibuixen les línies projectades que ves a saber quan les inauguraran.

divendres, 19 de gener de 2018

Monarquia: instruccions d’ús

El pes de la corona
Les reines a Anglaterra els hi solen sortir molt apanyades. Ja va succeir amb la imperial primera Isabel, per sempre més associada a la glòria literària de William Shakespeare. Tampoc ningú podrà negar que el segle XIX té en Victòria una de les seves grans protagonistes, ni que Isabel II duplicarà l’aposta i esdevindrà estrella amb llum pròpia tant del XX com del XXI. De Victoria i de la seva sèrie televisiva adjunta ja us en vaig parlar recentment. Després de veure la primera temporada de «The Crown», és inevitable adonar-se que aquell programa jugava a la lliga rosa de Barbara Cartland amb més fantasia que veracitat històrica.

«The Crown», en canvi, té tot un altre nivell qualitatiu; potser perquè al darrera hi ha un especialista en afers monàrquics com és Peter Morgan, guionista de la reeixida «The Queen» de Stephen Frears i autor de la peça teatral «The Audience», totes dues protagonitzades per Isabel II. En aquest cas les intencions de Morgan són molt més ambicioses, ja que pretén narrar la vida de la reina present des de la coronació fins l’actualitat amb 60 episodis repartits en 6 temporades. Amb molt bon criteri, cada dues temporades els actors protagonistes canviaran, de manera que ens estalviarem la vergonya de contemplar actors joves mal maquillats com a vells.

Des dels primers minuts de projecció hom s’adona que aquí la casa Netflix no ha escatimat els quartos: Stephen Daldry («Les hores», «Billy Elliot») dirigeix alguns episodis, l’indefugible Hans Zimmer posa la música dels títols de crèdit, la fotografia és sumptuosa o atmosfèrica (i de vegades les dues coses alhora), i el vestuari, un primor. En quant als escenaris, tot i que la majoria no són els reals, estan tan ben reproduïts que l’espectador es passa l’estona preguntant-se com els han deixat rodar al palau de Buckingham i altres indrets regis (i és que no).

Els actors, no cal dir-ho, estan tots al seu lloc precís sense ni una sola nota discordant. Claire Foy, absoluta protagonista, reprodueix molt bé l’aparença fràgil i el caràcter sec i resolutiu que se li suposa a la monarca. Encara que, també s’ha de dir, és molt més atractiva que la seva contrapart real (defecte o virtut que comparteixen la majoria de personatges). John Lithgow ha rebut tota mena d’elogis per la seva versió de Winston Churchill. El personatge és un bombó per a qualsevol actor de caràcter (vegeu el meu apunt sobre la qüestió), i tot desconeixent les encarnacions recents de Brian Cox i Gary Oldman, el cert és que Lithgow en fa una recreació magistral.

Hi participen altres actors magnífics, com Jared Harris (fill d’en Richard) i peça clau de «Mad Men»; Jeremy Northam (sortia a alguna adaptació canònica de Jane Austen), o la veteraníssima Eileen Atkins, tota una institució; o l’Stephen Dillane de «Joc de Trons»; o fins i tot la Harriet Walter (que fa de Clementine Churchill) i que per a mi ha significat una revelació total. La vaig descobrir al film «El sentit d’un final», però és una excelsa dama del teatre amb molt extensa carrera.

Aquest espaterrant embolcall podria convèncer qualsevol espectador distret sense necessitat d’alçar una cella. Però, afortunadament, «The Crown» està escrita amb la malícia i la intel·ligència que, sense forçar les dades històriques, aconsegueix 10 episodis dramàticament rodons i també molt didàctics sobre què és una monarquia. En aquesta primera temporada es repassa l’inevitable aprenentatge de la jove reina, els problemes que comporta l’encaix del príncep consort Felip (a qui pinten més aviat poc refinat i tarambana), l’afer amorós entre l’heroi de l’aviació Peter Townsend i la princesa Margarida (l’autèntica proto-princesa del poble) o els problemes de salut de Winston Churchill.

«The Crown» ofereix luxe estètic, però també caviar pel cervell. Absolutament compatible amb una dieta republicana. Es fa inevitable pensar que donaria de si un programa similar amb els Borbons: possiblement un sainet amb perfum de sarsuela.

dimecres, 17 de gener de 2018

Després del pecat, la penitència


Poques setmanes després d’acabar la primera temporada de «Babylon Berlin» s’ha emès la segona, també de 8 capítols. Tota la trama, que havia quedat interrompuda en un punt completament arbitrari, arriba així a una certa conclusió, tot i que queda oberta la possibilitat d’una tercera temporada més. ¿Per què es va optar per aquest sistema d’emissió tan anòmal i que tan poc beneficia la dramatúrgia? Una sola temporada de 16 episodis, tot i quedar una mica llarga, hauria sigut mil vegades més eficient.

Poques novetats trobareu en aquests capítols finals, sinó és la satisfacció d’anar tancant arcs narratius. Persisteix la diversitat de col·lectius involucrats: comunistes, russos exiliats, membres de l’hampa, militars, policies, conspiradors nacionalistes i, per primer cop, nazis de creu gamada. Continua havent suspens, aventura, misteri i sexe. De nou la música és un element molt cuidat, amb un parell de números de la fascinant Severija Janušauskaitė més el «Mackie Messer» de l’Òpera de Tres Rals. Bryan Ferry, que ja havia aportat cançons seves a la primera temporada, ara apareix en carn i os per cantar-nos el «Bitter Sweet» de Roxy Music.

Continuo pensant que el personatge de Charlotte Ritter, per molt atractiva que sigui l’actriu Liv Lisa Fries, és un despropòsit de cap a peus, a menys que els seus dies siguin de quaranta-vuit hores. Pel que fa a la seva sòrdida família disfuncional, en podríem prescindir perfectament.

Petit retret a una sèrie de factura impecable (gairebé luxosa), exactitud històrica, malícia narrativa, i gran sentit de l’espectacle. Fervorosament recomanada.