divendres, 10 de novembre del 2017

Molt de temps per perdre


El segle XIX devia de ser terreny propici per l’home burgès i acomodat, que contemplava el lent flux del passar de les hores amb múltiples possibilitats pel simulacre productiu o directament per l’oci estèril: el paradís del dilettante i el rendista. Era un segle que afavoria aquelles novel·les inacabables (que no baixaven mai de les cinc-centes pàgines), que en canvi ens semblen ara fora de lloc i una manera molt ofensiva de perdre el temps. Bé, em corregeixo, encara acceptem un llibre-totxo, i el convertim en best-seller, si s’hi esdevenen un munt de sorpreses trepidants a cada línia (tipus Ken Follett, J. K. Rowling o Dan Brown).

Però els calmosos clàssics de la novel·lística del XIX jugaven a una altra lliga. Tret dels casos estupends de Charles Dickens o Wilkie Collins, predominava la narrativa de desenvolupament premeditat i visió panoràmica, amb gent com Gustave Flaubert, George Elliot o Lev Tolstoi. José Maria Eça de Queirós representa molt bé aquestes dèries del segle i passa per ser el clàssic portuguès d’aquell moment, amb la novel·la «Os Maias» (1888) com la seva gran obra mestra.

I és cert que el llibre, com a producte del seu temps, no s’assembla a cap dels seus contemporanis, i es pren el seu argument amb voluntat minimalista. Tot exagerant una mica, es diria que a «Os Maias» no passa pràcticament res que no sigui veure la vida passar. Vegem. La meva edició (Círculo de Lectores, 1985; traducció de Julio Gómez de la Serna) conté 540 pàgines de lletra tirant a minúscula. A la primera plana som informats que el vell Don Alfonso de la Maia i el seu nét adult Carlos es traslladen a viure a la casa lisboeta del Ramillete. Les següents cent pàgines s’ocupen d’informar-nos dels motius pels quals la família només compta amb dos membres. La Primera Part, que s’estén fins la pàgina 274, ens narra a continuació els desvagats dies de Carlos de la Maia, disposat a exercir de doctor en medicina, sempre que la professió no el distragui gaire de la seva ociositat congènita.

A la pàgina 277, principi de la Segona Part, Carlos coneix finalment Maria Eduarda, la que serà la seva amant una mica més endavant. En resum, el protagonista (Carlos) no experimenta res de «novel·lesc» fins passada la pàgina 300 i, francament, tenir una amant és el mínim que es pot esperar d’un personatge de novel·la realista del segle XIX. El gran «gir sorpresa» que conté la trama arriba una mica abans de la pàgina 500 i, com que el lector del segle XXI s’ha estat fent la manicura badallant mentre esperava que s’esdevingués alguna novetat en el guió, ja se l’ensumava i gairebé troba ofensiu que sigui tan previsible.

Per descomptat, ningú hauria de llegir «Los Maias» pel seu argument quasi inexistent; les virtuts d’Eça de Queirós passen més aviat pel seu to sorneguer que li permet retratar de forma implacable la pretensiosa esterilitat de l’alta burgesia portuguesa. Durant pàgines i és pàgines contemplarem com dilapiden el temps Carlos de la Maia i els seus nombrosos col·legues solters entre projectes de revistes literàries avortades, persecució infructuosa de dames misterioses, tardes a l’hipòdrom, excursions a Cintra i recitals de poesia infecta. La seva capacitat d’autoengany cofoi sembla inextingible i Eça de Queirós bé que se n’aprofita.

La novel·la va ser subtitulada «Episódios da vida romântica», tot i que difícilment em puc imaginar un llibre menys romàntic i més prosaic. De fet, el seu conflicte central és pur material de tragèdia grega, i en aquest to s’hauria explicat, almenys fins els temps dels alexandrins dodecasíl·labs de Jean Racine. Però en el pragmatisme del XIX no hi ha lloc per a grans gestos i així expressa un dels personatges la seva incomoditat:
Ega reanudó lentamente su paseo por en medio de la plazuela. Ahora, poco a poco, se alzaba en él una incredulidad ante aquella catástrofe de dramón. ¿Era verosímil acaso, que aquello sucediese, con un amigo suyo, en una calle de Lisboa, en una casa alquilada a la madre de Cruges?… ¡No podía ser! ¡Tales horrores sólo podían producirse en la confusión social, en el tumulto de la Edad Media! Pero de una sociedad burguesa, con buena policia, bien organizada, garantizada por tantas leyes, asentada sobre tantos documentos, con tanto registro civil y bautismal, con tantos certificados de casamiento, ¡no podia ser! ¡No!
Queirós és cosa fina, però la seva subtilesa ha envellit malament davant d’un públic que exigeix satisfacció immediata. Encara així els seus dards crítics tenen bona punteria i la seva intel·ligència literària no ha estat superada. El capítol de la inútil excursió a Cintra, amb l’episodi de les meuques espanyoles i la compra frustrada dels pastissets, mereixeria figurar a qualsevol antologia del conte còmic. I el final de tot plegat, quan el drama es dilueix amb melangia escèptica, mereix la comparació amb el Flaubert de «L’educació sentimental»; però amb una bona dosi d’humor afegida.

Jubilats, prengueu-ne nota, Queirós és el nostre autor de preferència!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada