dilluns, 5 de febrer del 2018

Les llavors del relat


Pocs autors que escriguin ara mateix en francès m’interessen tant com Emmanuel Carrère. Des del llunyà i inquietant «El bigoti» fins les seves fascinants elaboracions sobre personatges reals com són «L’adversari» o «Limonov» (passaré de puntetes per la seva més recent «El regne», que no va aconseguir captivar-me de la mateixa forma). Per això, l’aparició de «Conviene tener un sitio adonde ir» (Anagrama, 2017), una extensa col·lecció d’assajos literaris i textos periodístics, ha sigut una de les grans notícies de la temporada, com ho prova que m’hagi cruspit les més de quatre-centes pàgines en un parell de jornades.

El recull abasta peces escrites entre 1990 i 2015 i, per la seva natura, és inevitablement miscel·lani, tot i que dibuixa clarament algunes de les línies principals de la seva obra. Així trobarem abundants cròniques de fets criminals o d’existències extremes, observades amb respecte pels protagonistes i des del punt de vista més humà. Un parricidi frustrat, narrat a l’«Événement de jeudi» de gener de 1990, fou l’origen del film de Claude Miller «Je suis heureux que ma mère soit vivante», mentre que les dues notes redactades a «Le Nouvel Observateur» l’any 1996 sobre el cas de Jean-Claude Romand es troben a la base de «L’adversaire».

De fet, tot el llibre ofereix pistes seminals sobre l’obra posterior de Carrère, el que per a qui interessa el procés creatiu (com jo mateix) pot resultar molt útil. Sent l’escrivà fill d’Helène Carrère d’Encausse, sovietòloga i experta en història russa en general, abunden les cròniques sobre la societat d’al·luvió apareguda després de la caiguda del Teló d’Acer. Entre visites a la Romania posterior a l’execució de Ceaucescu (comte Dràcula inclòs), manifestacions contra Putin, perplexitat envers la figura de Limònov o el retrat de Kotelnitch, una ciutat de la Rússia més degradada, s’estableix una rica panoràmica de l’est d’Europa en el moment present.

Peces més breus que prologuen llibres de De Foe («Moll Flanders»), Leo Perutz («El cavaller suec») o Philip K. Dick (integral de les seves novel·les), textos d’homenatge a amics, obituaris (el cineasta Claude Miller, el novel·lista Sebastien Japrisot) i altres peces de circumstàncies completen el volum, sense que ni una sola d’elles sembli sobrera. 

Però potser les joies del recull són els reportatges viscuts per Carrère en primera persona: una manifestació d’opositors a Vladimir Putin en una autopista de Moscou, l’esfereïdora experiència d’una família al tsunami de l’Índic, una contradictòria estada de quatre dies a la fira de les vanitats de Davos o una trobada desastrosa amb l’actriu Catherine Deneuve. Per culminar tot plegat amb «A la recerca de l’home-dau», un reportatge periodístic que funciona com el conte perfecte.

«Conviene tener un sitio adonde ir» traspua cultura, informació pertinent, intel·ligència i destresa literària. Segurament els seus destinataris naturals ja l’han llegida fa una pila de setmanes; però per si de cas.

3 comentaris:

  1. He de confesar que no estoy versado en el autor. «Conviene tener un sitio adonde ir», si es una colección de ensayos, tal como nos explicas, de seguro tendrá un abanico de posibilidades.
    La tienen en la Juan Marsé. Ahora les telefonearé y como les conozco me lo guardan.
    Salut

    http://aladi.diba.cat/search*cat/?searchtype=X&searcharg=carrere&searchscope=171&submit=Cercar

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ben fet, Miquel. Et recomano que llegeixis "L'adversari".

      Elimina